1. Introducció

2. Arribar fins a l'accidentat

2.1. Baixar fins a l'accidentat
2.2. Pujar fins a l'accidentat

Annex: Síndrome de l'arnés

1. INTRODUCCIÓ

S'anomenen així el conjunt de totes les accions i maniobres que, amb un equip reduït (els mateixos companys), i amb el material emprat en una exploració normal (el personal), es poden realitzar per tal de socórrer un company accidentat o esgotat.

Per diferents circumstàncies (esgotament, caiguda de pedres, etc.), un membre de l'equip pot restar penjat de la corda. Cal treure'l ràpidament d'aquesta situació: baixar-lo o pujar-lo (segons les circumstàncies), però MAI DEIXAR-LO PENJAT, ja que si resta penjat massa temps, el seu estat físic s'agreujarà ràpidament:

• Possibilitat de pèrdua de sang (en cas de caiguda de pedres).
• Dificultat respiratòria i de la circulació sanguínia, deguda a l'arnés: SÍNDROME DE L'ARNÉS (veure Annex I).
• Perill, en breu termini de temps, d'HIPOTÈRMIA. Sobretot si resta penjat sota l'aigua.

Per això, és necessari treure'l d'aquesta incomfortable i perillosa positura, per donar-li seguidament els primers auxilis, escalfar-lo, etc.

2. ARRIBAR FINS A L'ACCIDENTAT

Per poder atendre un accidentat que es troba penjat de la corda de progressió, el primer que s'ha de fer és arribar a la seva alçada. Per això, depenent de la posició del socorrista existeixen dues possibilitats:

• Pujar fins l'accidentat.
• Baixar fins l'accidentat.

2.1. BAIXAR FINS L'ACCIDENTAT (aproximació des de dalt)

Si estem per sobre del ferit, existeix la possibilitat de posar una segona corda i baixar sense cap més problema fins al company accidentat.

Si, pel contrari, i més normal, no disposem de cap més corda i volem actuar ràpidament, ens veurem impossibilitats de baixar per l'única corda existent, ja que l'accidentat resta penjat d'aquesta i el seu pes ens impossibilitarà que puguem muntar el davallador de la forma normal. Per poder baixar fins l'accidentat haurem de seguir els següents passos:

1er.Assegurar-se al fraccionament del que penja l'accidentat, procedint a instal·lar el nostre davallador fent passar la corda de progressió (tensa) entre les dues politges d'aquest, amb la palanca en la part superior.

2on. Passar el mosquetó de seguretat del davallador per la corda que surt per sota. Després col·locar la baga d'ancoratge curta (a ser possible amb un mosquetó de seguretat) a la corda que queda entre el mosquetó i el davallador.>

Per una major seguretat, aquesta maniobra la farem sense desancorar-nos del fraccionament fins que comprovem que no baixem per la corda involuntàriament.

3er. Un cop comprovat el correcte funcionament, baixarem pressionant la part superior del davallador fins arribar al ferit.

2.2.PUJAR FINS L'ACCIDENTAT (aproximació per sota).

Aquesta és la segona possibilitat. Ho farem utilitzant la tècnica d'ascens normal i fent servir la corda en que es troba l'accidentat. Evitarem, en la mesura que sigui possible, els moviments de pèndol, ja que poden fer que el ferit piqui contra les parets.

Un cop hem arribat a l'alçada del ferit, l'opció més recomanable és despenjar-lo. És una maniobra més ràpida i tècnicament menys complexa que intentar pujar-lo. Baixarem amb ell fins la base del pou o fins algun replà adient per donar-li els primers auxilis.

3. DESPENJAR L'ACCIDENTAT

Existeixen diverses possibilitats de despenjar l'accidentat. Aquí s'exposaran les que, actualment, l'Escola Catalana d'Espeleologia recomana per considerar la relació dificultat-esforç-rapidesa més adient.

Si el ferit, en el moment de l'accident, es trobava baixant pel pou, farem servir una tècnica força senzilla. El problema més important el trobem quan l'accidentat estava pujant el pou, ja que li hem de desbloquejar el seu bloquejador de pit. A continuació, s'explicaran les tècniques de despenjar l'accidentat depenent de les diferents situacions inicials:

• Ferit baixant el pou.
• Ferit pujant el pou.
• Mètode directe.
• Mètode Croll contra Croll.
• Mètode EGAN.
• Passar fraccionaments.

3.1. FERIT BAIXANT EL POU.

En el cas de que l'accidentat s'hagi quedat bloquejat baixant amb el davallador (autobloquejant o simple+shunt), un cop arribem a la seva alçada, tant venint per dalt o per sota, ens pengem del seu delta amb la nostra baga d'ancoratge curta, i a continuació seguim baixant un cop desbloquejat el davallador.

Si disposem de dos mosquetons de seguretat, resulta més còmode fer una cadena amb ells i ancorar-nos entre el nostre delta i el del ferit. Quedem més a prop del ferit que amb la baga curta i ens és més fàcil controlar el seu davallador.

3.2. MÈTODE DIRECTE

Es tracta d'agafar el ferit com si fos un petate i pujar fins que quedi penjat de nosaltres i puguem desbloquejar els seus aparells. A continuació, instal·lem el nostre davallador i el bloquegem, obrim el bloquejador de pit, canviem el pes al davallador i continuem baixant. És un mètode arcaic i físicament molt exigent, però ràpid i tècnicament senzill.

Si amb aquest mètode no aconseguim desbloquejar l'accidentat en un parell d'intents, és convenient utilitzar algun dels mètodes que a continuació s'exposen.

3.3. MÈTODE CROLL CONTRA CROLL

Situació inicial: Accidentat al mig de la corda amb els aparells d'ascens.
Socorrista per sota de l'accidentat.

Material necessari: 1 conjunt de 2 mosquetons de seguretat units amb un maillon (es pot substituir per dos mosquetons units entre ells).

3.4. MÈTODE E.G.A.N.

Situació inicial: Accidentat al mig de la corda amb els aparells d'ascens.
Socorrista per sobre de l'accidentat.

Material necessari: 1 politja (opcional), 1 conjunt de 2 mosquetons de seguretat units amb un maillon (es pot substituir per dos mosquetons units entre ells), cordino dels pedals unit al puny amb un maillon i nus estàtic.

3.5. PASSAR FRACCIONAMENTS

Superar un fraccionament quan estem baixant amb un ferit, esdevé una maniobra força senzilla i no comporta cap dificultat tècnica ni física.

La situació inicial és que estem baixant amb el nostre davallador instal·lat al delta del ferit i nosaltres penjats d'aquest amb els dos mosquetons units amb un maillon. El procediment a seguir és el següent:

1. Quan arribem a l'alçada del fraccionament fem la clau de bloqueig del davallador.
2. Com que tenim el davallador del ferit, ja que li havíem agafat tot el seu material al començament de la maniobra de despenjar-lo, el muntem a la corda per sota del fraccionament i el bloquegem.
3. Desbloquegem el davallador per sobre del fraccionament i continuem baixant fins que quedem penjats del segon davallador.
4. Desmuntem el primer davallador, desbloquegem el davallador de sota del fraccionament i continuem baixant.

ANNEX: SÍNDROME DE L'ARNÉS

L'augment de morts en el mitjà subterrani, fora de situacions traumàtiques accidentals, era un fet que preocupava a la Federació Francesa d'Espeleologia.

Aquestes morts, en un principi, van ser atribuïdes a una fase final del síndrome d'esgotament-hipotèrmia. A més a més, un tant per cent molt important d'aquestes morts esdevenia durant l'ascens de verticals amb tècnica jumar. Les víctimes eren trobades penjades del seu arnés sense presentar, aparentment, cap traumatisme que justifiqués la mort.

Al 1983, la Comissió Mèdica de la Federació Francesa d'Espeleologia va descobrir de manera casual un article del Dr. Anphoux, relatant una experiència de suspensió en arnés. Aquesta experiència posava en evidència pertorbacions fisiològiques induïdes per la pròpia suspensió.

L'experiència espeleològica demostra que una persona, en bona condició física, pot romandre penjada del seu arnés durant hores, mentre es desplaci per la corda permanentment, i sense presentar més alteracions que el propi incomfort produït per la posició. El problema, es posa de manifest quan la persona resta penjada inert del seu arnés, i sense adaptació muscular a l'incomfort produït per aquest.

FISIOPATOLOGIA

L'explicació més convincent és l'aparició d'una alteració molt important del retorn venós. El sistema venós de les extremitats inferiors pot emmagatzemar grans quantitats de sang, i aquesta no participarà en la circulació. La compressió arterial queda descartada per l'existència de pols perifèric en totes les extremitats.

Aquest ‘segrest’ produeix una caiguda de la despesa cardíaca, que alhora produeix una disminució de la pressió de perfussió cerebral, amb l'aparició de pèrdua de consciència. El quadre simptomàtic que es presenta és molt semblant al ‘Shock hipovolèmic per segrest’. El Shock, és un síndrome clínic, que es caracteritza per la disminució de la utilització d’oxigen pels teixits, bé perquè aquest no hi arriba a ells, o bé perquè la cèl·lula té bloquejats aquells mecanismes metabòlics que possibiliten la seva correcta utilització.

FACTORS PROVOCADORS

No existeixen símptomes premonitoris evidents de l'aparició de simptomatologia greu. El més constatable és que, un cop han aparegut, la víctima no pot reaccionar, i en pocs minuts, els símptomes s’agreugen. Com a conclusió, direm que qualsevol espeleòleg que resti penjat sense moviment s'ha de despenjar immediatament.

FACTORS QUE AGREUJEN EL QUADRE

• La pèrdua de coneixement, penjat de la corda, desencadena el quadre en pocs minuts.
• El fred agreuja l'evolució quan es despenja de la corda.
• Al despenjar el ferit no desapareix el perill, ja que en treure la pressió de l'arnés es produeix un retorn brutal de sang que sobrecarrega el cor, que pot, fins i tot, produir una aturada cardíaca.

RECOMANACIONS

Existeixen algunes situacions a on s'han d'extremar les precaucions:

• No pujar o baixar per una corda o passamans sense estar a la vista d'un company, especialment en:
  • Pous estrets i successius.
  • Al retorn (factor fatiga).
•  Qualsevol espeleòleg en dificultats, penjat de la corda, per esgotament o per dificultats tècniques, ha de ser ajudat ràpidament.
• Qualsevol espeleòleg penjat sense moviment, ha de ser despenjat immediatament.
• Un equip d'espeleòlegs, no hauria de permetre un company de començar l'ascens tot sol, encara que aquest tingui un excel·lent estat de forma física.
• Tot espeleòleg, en estat de fatiga avançat, hauria de renunciar a començar un ascens llarg i difícil (en particular pous amb caiguda d'aigua), sense haver-se recuperat abans.
• La utilització de la manta de supervivència (tothom hauria de portar-ne una a sota del casc), així com de la correcta ració alimentària, és una precaució que tothom hauria de conèixer.

ACTUACIÓ

1. Despenjar el ferit ràpidament.

2. Un cop a terra, depèn de l'estat del ferit:

a. Estat de mort aparent.
b. Espeleòleg inconscient però persistència de pols palpable.
c. Espeleòleg conscient.

En el cas a l'actuació és la reanimació bàsica. En els casos b i c  es recomana, primer de tot, col·locar el ferit en posició fetal, per anar poc a poc col·locant-lo en decúbit. Aquesta maniobra serveix per evitar una sobrecàrrega brutal del costat dret del cor, que fins i tot pogués ocasionar una aturada cardíaca.

3.  Avisar als equips de rescat (s'han d’administrar sueros i medicaments tan aviat com  sigui possible).